CABRERA, MARIA
"Ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans. Va ser l?inici d?un seguit de setmanes de feina: treballàvem esforçadament per no dir-nos res, un escuradents desmenjat penjant del precipici de la boca i tot l?avern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar la forma d?una llengua de foc: de la mida justa de l?esglai. La por se?ns va estendre pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per l?enèsim guaret i els fills morts en l?enèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i l?aigua era fosca i espessa: et recordo remenant-la esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que se?ns llagués la mirada..." (Fragment.)
